de les desfetes humanes, d’aquelles despulles feres de la foscor més sórdida neix el petit monstre… la construcció d’una eina és el paradigma del coneixement, la derivació última de la recerca, el vincle de totes les disciplines a l’abast per a l’assoliment d’un fi…
Reprenent paraules passades i havent passat més de cinc anys… en referència a la concepció de l’art com a procés humà. Parlo d’un concepte que s’intuïa en un principi i que ha anat prenent forma a mesura que s’han pogut omplir de paraules els espais que d’entrada semblaven abismes…
Succeeix que en tornar a plantejar la pregunta inicial en quant a la necessitat d’un art humà, col·lectiu que vehiculi la necessitat de proximitat, d’aprenentatge simbòlic… descobreixo el doll dels meus problemes, el no encaixar en certa preconcepció suposadament establerta en els nostres verals culturals; la idea d’un productor enaltit per la vacuïtat comunicativa de la distància física i cultural de mitjans adireccionals, la valoració de treballs (des de qualsevol plataforma) que responen a variants mitològiques a voltes extremadament dispars… han sigut per a mi causa d’una apatia extrema. L’albor d’una nova concepció humana transversal i pandisciplinar esperona avui ( i crec que sempre ha estat així) les meves passes… i dic això a fi i efecte de comprendre el que faig, el que fem, de convidar-vos a replantejar cada cosa…










